La historiografia, molts cops s'ha plantejat la pau com un “aconteixement”. Això l'ha encasellat, equiparant-la, per exemple, a la signatura d'un tractat, en el que es reparteixen responsabilitats després d'una guerra i es marquen paràmetres de convivència i terminis. També s'ha associat la pau a un període de bonança econòmica, en el que un país atorga als seus habitants garanties de tranquil·litat. O, gairebé tocant la utopia, s'ha proposat com un equilibri ideal a on no hi ha enfrontaments.

La pau es pot semblar a tot el que anteriorment s'ha exposat o contenir alguns ingredients, malgrat tot la pau és molt més que això. La pau, per a que respiri a les nostres societats, s'ha de poder entendre com una actitud. Una actitud que va madurant, és a dir, que va seguint un procés de creixement. Quan som nens podem dibuixar la pau com un colom, en canvi, quan som adults la pau pren forma de persones, de sentiments i pensaments propis davant les circumstàncies vitals, de qüestions que s'han de resoldre, de perspectives de futur, d'una idea de país o d’un paradigma còsmic. Existeix una progressivitat en la vivència i en la consciència del que és la pau per a cadascú.

Un aspecte decisiu per entendre la pau com a actitud és assumir-la com a quelcom de propi. La pau s'ha de viure i reflexionar, primerament, de forma personal. Partint de l'actitud pacífica de l’individu, es pot arribar a l'experiència compartida de viure en pau.

La Història no es repeteix: cada esdeveniment en la vida d'una persona, una comunitat, un país, etc. és únic i irrepetible. Les persones que hi intervenen són úniques, el context en el que es desenvolupa l'esmentat esdeveniment també ho és. No es poden recrear fets històrics com si es tractés d'un laboratori. Federico Mayor Zaragoza afirma que la història es pot descriure però no re-escriure. Tampoc hi ha una equació que permeti anar intercanviant variables per crear situacions com es vulgui o predir el futur.

Llavors, perquè ens és tant fàcil pensar que la Història es repeteix? Si contemplem la realitat d'un determinat grup humà, que té unes certes bases culturals comunes, veiem que hi ha comportaments compartits. Això ens fa veure que, al llarg de la seva història com a comunitat, les persones actuen amb una certa tendència davant de determinades situacions. Vol dir això que la Història s'està repetint constantment? No exactament. Els éssers humans actuem a partir d'esquemes apresos i podríem dir que repetim actituds, però la Història en si mateixa no es repeteix. Dir que la història es repeteix equival a separar-nos de la responsabilitat dels aconteixements que ens configuren. Dir que la història es repeteix és convertir-nos en subjectes passius de l'esmentada Història, creure que existeix un determinisme que ens fa ser com titelles de l'esdevenir. Aquesta és una clau per créixer en termes de pau, ja que, al no estar condemnats per la repetició de la Història, som éssers lliures.

Una altra clau en aquest camí és l'autopercepció de ser subjectes actius en la construcció de la pau dins de la coordenada històrica. Som subjectes històrics, és a dir, fruit de la Història i “constructors” de la Història. Fruit d'ella perquè, si els esdeveniments que es van conjugar per a que cadascú de nosaltres existís haguessin sigut lleument diferents, no existiríem (Carta de la Pau dirigida a l'ONU, punt IV). Constructors d'Història perquè, cada acte que realitzo com a persona i que realitzem com a grup o com a espècie, està des del present configurant el futur.

Un altre aspecte a tenir en compte és l'angle des del que es viu la Història. Quan ens referim a Història, parlem de fets passats. A l'enfrentar-nos a ella, hi intervenen diversos aspectes o moments. Tenim, per un costat l'elaboració de la Història, és a dir, la seva “redacció”, la seva fixació en la memòria a través de documents de tot tipus, manifestacions culturals, etc. Tenim, també, la seva conservació. Aquí és a on, degut a diversos interessos, es va garbellant la Història, es van destacant alguns esdeveniments i s'en van enfosquint d'altres. Per últim, ens trobem amb la lectura i la transmissió de l'esmentada Història. És a dir, com s'entenen des del present els fets passats i com es comparteixen amb les generacions més joves.

Els historiadors contemporanis cada cop més, s'adrecen a fonts de diferents tipus per explicar el passat. Miquel Batllori, historiador eximiu de qui en commemorem l'any aquest 2009, afirmava : Cal que la Història sigui global (...). No ha de ser ni exclusivament social, ni exclusivament política o cultural, sinó que tots aquests elements s'hi han de trobar combinats.  Una història que exclogui positivament un d'aquests elements històrics ja no pot ser una història vertadera”. És així com ara els historiadors escolten les veus dels diferents actors que han conformat un moment pretèrit per desenvolupar un relat polifònic i no només estereofònic -a on parlen dues postures tot sovint enfrontades-, o monòton -a on hi ha un agent oficial que diu què és el que va passar-. Tot sovint, en l'elaboració de la Història, en la seva conservació, en la seva transmissió i relectures, s'hi van produint i reproduint, com si es tractés d'un virus, aquells ressentiments que es converteixen en obstacles per a la pau.

La pau, entesa com una actitud, ens ha d'impulsar a rellegir la Història de nou. Cada generació ha de poder rellegir la seva Història, explicar-se a ella mateixa perquè és com és, com va anar a parar a aquí. I no per a rebutjar altres percepcions de la Història o anar contra elles, sinó per fer seu aquest “relat” que li explica la seva raó de ser i d'estar. La pau, com a actitud davant la Història, és o hauria de ser conciliadora i, en molts casos, reconciliadora. Com succeeix amb els conflictes generacionals, el fill o la filla, en arribar a l'edat adulta, és quan pot ser capaç d'entendre al pare i a la mare. Les nostres cultures necessiten assolir la maduresa necessària per assumir el passat en pau.